Avui us explicarem una petita història:
Acte 1: una exposició que no deixarà ningú indiferent: Quinquis dels 80, al CCCB. Una mirada sobre la subcultura quinqui que va viure el seu apogeu entre 1978 i 1985 i que és un reflex fidel de les transformacions urbanístiques, socials, polítiques i econòmiques que van fustigar el país en aquell període.
Acte 2: un escriptor: Javier Pérez Andújar. Català, nascut a Sant Adrià del Besòs el 1965. Molt probablement, fill de la cultura quinqui de llavors. Aquest autor surt tots els dimecres al programa de llibres de TV3 L’hora del lector i és col·laborador habitual d’”El País”, on va publicar el proppassat 26 de maig un article preciós titulat “Talego, talego, qué dolor“.
Acte 3: una lectora. Avui periodista, fa 25 anys quinqui també. Dels quinquis de La Florida. Paraules majors. La lectora-periodista-exquinqui es mira amb ulls emocionats l’article de Pérez Andujar. Els records amagadets brollen.
Acte 4: la lectora troba la manera de localitzar l’escriptor i li redacta agraïda aquest text:
“No suelo hacer esto y no tengo ni [...] idea de cómo localizarte. Google no me ha ayudado nada. Tengo que decirte que tu columna de ayer me llegó al alma. Gracias por esa memoria herida.
Me enamoré de algunos quinquis y estaba con ellos cuando empezaron a meterse caballo como si fueran canutos… Pantalones pitillo, bambas Hayber, camiseta sin mangas, peine y llavero colgando… Más tarde los vi salir de la cárcel y morir de sobredosis. Mis vecinos de la mala suerte.
Los buenos hijos (a los que los quinquis les robaban los relojes y las bambas), morían por salir del barrio, por olvidarlo. Ellos morían por volver a verlo, cuando los consumía el sida. [...] Un genocidio en toda regla. Toda una generación de hijos de obreros víctimas de la mentira igualitaria y libertaria de los 80. De la mentira de la “integración” de sus padres andaluces o gallegos.
Algunos curritos nos salvamos, pero no olvidamos. Aquellos quinquis se clavaron en la vena la rabia, en vez de clavársela al sistema que los expulsaba… Algunos nos obligamos a no olvidar esa rabia, para no olvidar de donde venimos. Aunque ahora ya hayamos aprendido a vestirnos para entrar en los museos y pasar desapercibidos dentro de ellos. Las Juanis ilustradas bailaremos sobre la tumba de Porcioles”.
Acte 5: l’escriptor, també agraït i emocionat, li respon:
“Querida amiga [...], muchas gracias por tu correo tan verdadero y tan intenso, me has emocionado. Y la verdad es que tu texto era lo que tendría que haberse publicado el otro día en el diario. Es cierto que nos volvimos locos por salir para olvidar, pero también es cierto que uno acaba asumiendo que no se puede olvidar, porque sólo olvidan los muertos. [...]. J.
Epíleg: els quinquis, la seva memòria, ara als museus… d’aquí a no res, de ben segur, s’estudiaran a la universitat. La lectora és Montse Santolino, periodista especialitzada en comunicació de les ONGD i educació pel desenvolupament, tècnica de l’Àrea de Comunicació i Educació de la Federació Catalana d’ ONGD i membre del la Xarxa Comunicació i Ciutadania. Ella com veieu, manté els seus records intactes. Alguns de nosaltres, ara, els estem recuperant.
Trobareu documents sobre delinqüència juvenil, drogues i delinqüència, bandes juvenils i altres temes afins al nostre catàleg.
Una exposició que no deixarà ningú indiferent: una mirada sobre la subcultura quinqui dels anys 80 amb la representació que va gaudir al cinema com a fil conductor: Perros callejeros, Navajeros, El pico, La estanquera de Vallecas…