Encara que sembli inversemblant, la influència del “Pelusa” arriba fins a la teoria econòmica. En efecte, existeix una teoria del governador del Bank of England, Mervyn King, que va anomenar: “la “teoria Maradona” dels tipus d’interès“.

Fem memòria: 1996, Mundial de Futbol a Mèxic. Partit de semifinals, Argentina-Anglaterra. Maradona lidera els argentins i, en aquella ocasió, l’astre argentí va aconseguir dos gols. El primer, molt polèmic, ja que el va aconseguir amb la mà (la mà de Déu). El segon, en una jugada magistral, en la que el futbolista argentí dribla diversos contraris i marca un dels gols més llegendaris dels mundials.

Bé, doncs segons l’opinió de Mervyn King, aquests dos gols són un bon exemple de les accions de la política monetària. El primer seria un bon exemple de l’enfocament antic, on la política monetària anava envoltada d’un cert misteri. Una acció inesperada, contrària a les regles, sorpresiva i amb un resultat immediat. Però una acció a la qual difícilment es pot recórrer amb assiduïtat, ja que llavors perdria la seva capacitat de sorpresa i faria que cada vegada estiguessin més atents els àrbitres (els mercats en el cas de la política monetària).

El segon és, segons King, una analogia quasi perfecta del poder que exerceixen les expectatives en la política monetària, concretament en la conducció dels tipus d’interès. En aquest gol Maradona va córrer més de mig camp i es va desfer de diversos adversaris abans de marcar el gol. El que realment sorprèn és que, si us fixeu en el vídeo, s’observa que Maradona va traçar una línia gairebé recta. Com va poder regatejar llavors els seus no pocs adversaris? Doncs de la manera amb què els defensors anglesos van reaccionar al que esperaven que Maradona fes. Amb els seus gestos i cops de cintura, Maradona va fer creure als anglesos que s’anava a desplaçar a l’esquerra o a la dreta, i això li va permetre traçar un recorregut directe al seu objectiu, la porteria.

La política monetària actual funciona de manera semblant, ja que els tipus d’interès (defensors anglesos) del mercat reaccionen davant del que esperen que facin el bancs centrals (en aquest cas, Maradona). Per en Mervyn King, el Bank of England i altres bancs centrals han estat capaços d’influir sobre l’economia durant períodes relativament llargs, en els quals amb prou feines han modificat els seus tipus d’interès (la línia recta amb ziga-zagues que va traçar “el Pelusa”), creant falses expectatives que van ajudar a mantenir controlada la inflació.

Trobareu llibres sobre política monetària i tipus d’interès a les nostres biblioteques. Obres sobre Diego Armando Maradona a la UB no en tenim, però trobareu llibres que parlen d’aquest futbolista a diferents biblioteques del CBUC.

Simptomatologia: diners, poder i manca de coneixements adquirits, tant acadèmics com laborals. És una persona que aconsegueix la feina pel cognom, pel llaç familiar i perquè es pot gestar un futur més que previsible dins l’empresa. Se serveix de l’ostentació pecuniària com a arma intimidatòria cap a la resta de companys de feina. Sol jutjar i comparar la vida dels seus col·legues amb llàstima i incredulitat. No pot concebre que una persona no vesteixi roba de marca o no se’n vagi cada pont al xalet de la platja, a esquiar als Alps o faci viatgets a París, Roma o Nova York.

Les seves responsabilitats laborals queden disperses entre els superiors i repartides entre els inferiors, i si comet algun error no cal dir que la culpa sempre serà d’un altre.

En determinats moments, a més, malgrat la seva manca de preparació, en absència del seu papà/mamà assumeix ràpidament el rol d’autoritat amb els seus companys.

De moment no hi ha vacuna!

Els economistes nord-americans Elinor Ostrom (Los Angeles, 1933) i Oliver E. Williamson (Superior, Wisconsin, 1932) han guanyat el premi Nobel d’Economia 2009 per la seva anàlisi sobre el govern econòmic.

Ostrom serà la primera dona en rebre un Nobel d’Economia des que va començar a lliurar-se el 1968 per les seves teories sobre el paper de les empreses en la resolució de conflictes i les seves anàlisis de com les transaccions econòmiques es realitzen no solament a través dels mercats, sinó també dins de les empreses, associacions i famílies.

Williamson ha sumat a aquestes anàlisis els relatius al paper de les empreses com a estructures de govern alternatives i els seus límits.

Durant les últimes tres dècades, aquestes contribucions capitals han avançat en la investigació sobre la gestió de l’economia des del marge fins a l’avantguarda de l’atenció científica, ha afermat el comitè de la Reial Acadèmia Sueca de Ciències.

Ostrom, és des de 1965 doctora en ciències polítiques per la UCLA, professora de la School of Public and Environmental Affairs (Indiana University) i fundadora del Center for the Study of Institutional Diversity de l’Arizona State University.

Williamson, es va doctorar en economia el 1963 a la Carnegie Mellon University i exerceix a la University of  California, Berkeley.

Tan d’Ostrom com de Williamson trobareu diferents publicacions a les nostres biblioteques. Consulteu el nostre catàleg.

Voleu ser els primers? Dilluns 12 d’octubre a les 13 h. El premi Nobel d’Economia 2009 en directe a YouTube

Diego Gutiérrez Colomer, (Madrid, 1971) és actualment el director general de Hyundai España. Un gestor anònim que hem descobert a la contra de l’edició en paper del diari El Economista. Una entrevista del tipus: “qui és, què fa”  que desgrana breument la seva trajectòria vital i professional.

Malgrat el seu envejable recorregut laboral ens ha cridat molt més l’atenció un aspecte concret de la seva vida personal: el fet que unes de les seves grans aficions sigui col·leccionar llibres, llibres antics. Segons ell, “una afició propera a una malaltia” heretada del seu pare. Diego Gutiérrez ho justifica amb una cita del poeta nord-americà James Russell Lowell (1819-1891).

“Els llibres són com les abelles, que porten el pol·len
d’una intel·ligència a una altra»

Bé, dir-vos que nosaltres a les biblioteques de la UB de llibres tenim a cabassos. Molts d’ells estan esperant ser oberts per a ser pol·linitzats.

Si passegeu aquests dies per uns dels jardinets del passeig de la Ribera de Sitges veureu que hi ha un nou element decoratiu. Es tracta d’una enorme i ostentosa escultura firmada per l’artista Lorenzo Quinn. Una circumferència oberta per dalt que es completa amb la imatge d’un ratpenat, símbol de la casa Bacardí. I es què, el proppassat 9 de setembre Sitges va retre homenatge a Facund Bacardí Massó (1814-1887), fill de la vila que va emigrar a Cuba el 1830 on va fundar la famosa marca de begudes espirituoses.

Allà, a Cuba, Bacardí va prosperar com a importador de vins i el 1852 va començar a experimentar un nou procés de destil·lació del rom per tal d’obtenir una beguda més suau. Així, després d’anys de proves, va aconseguir produir per al seu propi ús un rom refinat que distribuïa entre amics i coneguts. El 1862, al cap de 32 anys d’arribar a l’illa, va adquirir una petita destil·leria a Santiago de Cuba i va fundar la companyia, amb el símbol d’un ratpenat.

Han passat 147 anys, i Bacardi Limited ha esdevingut l’empresa privada familiar de licors més important del món i la quarta companyia en el rànquing mundial d’empreses de begudes destil·lades. Avui dia, la seu central de la societat es troba a les Illes Bermudes, té un volum de negoci de més de 5.500 milions de dòlars anuals amb una venda de més de 200 milions d’ampolles en més de 210 països.

Per cert, l’elecció del ratpenat com a logo de l’empresa té una petita història darrere: a la destil·leria hi havia una colònia d’aquests quiròpters i, com que molta gent no sabia llegir, la seva dona, Amalia, va pensar que seria fàcil identificar el rom amb el mamífer. Van acceptar la idea i així es va quedar, Ron&Bat.

Encara sense data d’estrena als cinemes catalans, la nova pel·lícula-documental de Michael Moore escalfa motors a l’espera de la seva premier als cinemes dels EUA el proper 2 d’octubre, un any i un dia després que el Senat dels EUA aprovés un pla de rescat de 700 mil milions de dòlars a Wall Street.

Capitalism: a love story és el suggeridor títol del film, i en ell Michael Moore ens ofereix una mirada a la crisi financera global i a l’economia dels Estats Units en la transició entre Bush i Obama.

Moore - en declaracions a la revista Variety - diu que la pel·lícula “serà una satírica venjança amb els qui són culpables de la crisi financera. Un film on hi haurà de tot: luxúria, passió, romanticisme i més 14,000 feines eliminades cada dia als EUA. Un amor prohibit, un d’aquests que ningú no gosa dir el seu nom : capitalisme.”

Podeu veure el teaser tràiler del film en aquest enllaç. També, si voleu, podeu accedir al Facebook del director i a la seva pàgina oficial.

En termes publicitaris el Nadal és per al cava com l’estiu és per a la cervesa.  Ara toca estiu, i aquest any la cervesera catalana Damm s’ha despenjant amb un anunci molt mediterrani. Són molts anys a Barcelona i el mar i el sol enganxen. Però l’origen de la cervesa Damm no és pas a la Mediterrània, sinó una mica més amunt, al bell mig d’Europa, a Alsàcia.

El fundador d’aquesta empresa va ser August Kuentzmann Damm, cerveser nascut el 1842 a Sélestat, que es va refugiar a Barcelona el 1870 fugint de la guerra francoprussiana.

Posteriorment gran part de la família Damm també vingué a Barcelona. El seu nebot, el seu germà i el seu cosí s’hi instal·laren el 1872, i tots junts fundaren la primera fàbrica de cervesa al Poble Nou. Primer amb un soci català, i quatre anys més tard al carrer Viladomat 25,  ja en solitari. Un local que era alhora fàbrica i comerç.

Ja el 1904 la cervesa Damm rebia premis internacionals, i el 1929, aprofitant la seva participació a l’Exposició Universal de Barcelona, va cotitzar a la borsa.

Al llarg d‘aquests 133 anys Damm no ha parat de créixer. Els anys posteriors a la Guerra Civil van ser els de la seva expansió peninsular, amb l’absorció i creació de noves empreses. El 1991 van signar un acord de col·laboració amb la multinacional nord-americana Anheuser-Busch per produir i distribuir la marca Budweisser a Espanya, i avui dia compta amb fàbriques a Santa Coloma de Gramenet, El Prat de Llobregat, Múrcia, València i Madrid, així com una malteria a Bell-Lloc (el Pla d’Urgell).

La història d’A. K. Damm és paral·lela a la d’un altre alsacià, cerveser i immigrant a Barcelona: Louis Moritz. De Moritz i les seves cerveses en parlarem un altre dia.

Per cert, la cançó de l’anunci és diu Summercat i és del grup suec Billie, the Vision & the Dancers. Aquí us deixem la seva adreça a MySpace.  ♫ Tonight, tonight, tonight, tonight… ♫

P.S.: … i parlant de cerveses, no es perdeu el curiòs post “Cervesa de colors” dels nostres companys del Bloc de Farmàcia.

Amb motiu del cinquantenari de la mort d’Arthur Cecil Pigou (1877-1959), la Biblioteca d’Econòmiques ha presentat una exposició virtual sobre aquest economista britànic, deixeble d’Alfred Marshall i professor de John Maynard Keynes.

A l’exposició es pot fer un petit recorregut per la seva biografia, accedir a tota la bibliografia disponible a la Biblioteca i consultar els principals temes i conceptes relacionats amb els seus treballs.

Recordeu que Arthur C. Pigou va ser capdavanter en els estudis sobre l’economia del benestar, concepte que va servir de precedent per a estudis posteriors sobre el benestar social i l’estat del benestar.

La Biblioteca d’Econòmiques té una important col·lecció d’obres sobre l’economia del benestar i gran part de l’obra escrita d’Arthur C. Pigou. Ja sabeu que teniu tots aquests llibres a la vostra disposició a les nostres sales.

El nom de Robert Kearns probablement no us digui res a molts de vosaltres, però tots estem més que acostumats a un dels seus invents: l’eixugaparabrises intermitent. Un dispositiu que des de 1969 està instal·lat a la gran majoria dels cotxes i sense el qual, avui dia, hi hauria encara més accidents de trànsit dels que hi ha.

En el seu moment, Kearns, enginyer industrial, va haver d’enfrontar-se legalment als gegants de l’automòbil Chrysler i Ford, que es van apropiar del seu invent. Un judici llarg amb sentències i apel·lacions que va durar anys i que finalment va fallar a favor de Kearns i contra aquestes corporacions industrials.

El cas de Robert Kearns no és pas l’únic on una persona s’enfronta jurídicament a una gran empresa. Hi ha molts altres inventors que van lluitar per fer valer les seves patents. Per exemple, tenim el cas d’Edwin H. Armstrong, que va inventar la freqüència modulada (FM) en les emissions de ràdio;  el de Walter C. Avrea, que va guanyar una demanda multimilionària contra Ford i GM per l’ús no autoritzat d’un sistema de refrigeració del motor que va inventar el 1970; o el cas de  Gordon Gould, que va lluitar durant 30 anys contra la Patent and Trademark Office dels Estats Units per les patents del làser i, posteriorment, contra els fabricants de làser per fer valer les patents que anteriorment va obtenir.

Fa poques setmanes es va estrenar a Barcelona ‘Destellos de genio’ (Flash of Genius), l’òpera prima del fins ara productor Marc Abraham, que conta aquesta història de judicis, corporacions industrials, invents i patents. Diuen les crítiques que es tracta d’una bona pel·lícula amb molt bones interpretacions. Però, com passa sovint, ja no és al nostres cinemes, haurem d’esperar la seva edició en DVD. És època de blockbuster, deixin pas!