Dilluns passat les nostres companyes del Bloc de la Biblioteca del Pavelló de la República se sumaven, amb un interessant post, a les celebracions pel 20è aniversari de la caiguda del mur de Berlín. Nosaltres, per suposat, també ho fem i aplaudim que ja hagin passat 20 anys d’aquest esdeveniment històric.

Malgrat tot, dues dècades després de la caiguda del mur berlinès, el món continua ple de barreres que divideixen països, pobles i famílies, des del Brasil a Xipre, o des de Cisjordània a Mèxic.

Les raons que els govern esgrimeixen són múltiples: combatre la violència, la immigració il·legal, defensar l’economia o fins i tot evitar la propagació de la febre aftosa, però el resultat és sempre el mateix: separar i atemorir.

Bussejant per la web hem descobert com la pàgina de la BBC World presenta una panoràmica de 14 murs que encara segueixen dempeus. Molts d’ells són poc coneguts, i la majoria estan silenciats pels governs i pels mitjans de comunicació. Si no són notícia no existeixen, i si no existeixen no cal combatre’ls. Però la realitat és que hi són, i milions de persones els pateixen.

Quan molts de nosaltres celebren que el 9 de novembre de 1989 el més simbòlic de tots els murs va caure a la capital alemanya, no està de més fer un repàs a tots els maons que resten per enderrocar i tots els filats que encara s’han de tallar. Teniu a mà els martells i les cisalles?

Com sempre, recordeu que si cerqueu al nostre Catàleg trobareu un bon grapat de llibres que tracten tots aquest temes.

I també, perquè no, una recomanació: visiteu les pàgines especials que sobre el mur de Berlín han fet la gent de TV3. Hi ha de tot: un bloc especialitzat, un bon grapat d’imatges d’arxiu i dels programes informatius que us podeu descarregar o visualitzar, un especial sobre cinema i el mur, etc. Fins i tot tenen un mur virtual on podeu traslladar-vos 20 anys enrere i grafitejar-lo.

350.org és una campanya internacional dedicada a construir un moviment que uneixi al món al voltant de les solucions necessàries per a la crisi climàtica; solucions que demanden justícia i responsabilitats comunes, alhora que diferenciades entre els diferents països.

La xifra de 350 simbolitza les parts per milió de CO2 que els científics consideren el límit màxim segur en l’atmosfera per garantir l’equilibri ecològic. Ara aquest dígit s’ha convertit en el símbol de cap a on necessitem dirigir-nos com a planeta.

En aquest sentit 350.org recull i coordina les múltiples accions que el proper 24 d’octubre, Diada Internacional d’Acció Climàtica, es celebraran en gairebé tots els països del món i que suposarà el dia d’acció ecologista de major abast que mai no s’hagi celebrat al món.

A tot l’Estat estan previstes moltes accions. Barcelona i la seva àrea metropolitana encapçalen moltes d’elles.

Mireu el mapa, encara esteu a temps de participar-hi.

Amb bici a la feina! és un projecte del Bicicleta Club de Catalunya (BACC). Una entitat sense ànim de lucre, formada per persones usuàries de la bicicleta que representem els interessos dels ciclistes, elaboren campanyes de promoció i proposen solucions a les ciutats que volen introduir la bicicleta a la mobilitat urbana pel transport i el lleure.

El BiciFeina És un projecte germà del nostre BiciCampus i també d’un altre adreçat als més joves: el BiciInstitut.

Avui ens hem passejat (no en bici sinó amb el ratolí) per les webs de tots aquests projectes i veiem que totes aquestes aventures tenen es seu origen en una campanya de fa uns anys que es deia Sensefums. Dons ara, com diuen ells, a més, hauríem d’afegir altres termes: Sensesoroll, Ambsalud, Sensemalrotllos, Ambpracticitat, Senseembussos, etc., etc., etc.

Perquè hi ha tantes raons per aparcar la moto o el cotxe i apuntar-se a la bici que no es poden resumir en una de sola.

No us ho penseu gaire!!!

La importància que tenen els mags de les finances en determinades històries ha fet que el cinema hagi retratat l’economia i la crisi al llarg dels últims cent anys. Els grans sots econòmics del segle XX van afectar els grans estudis i van provocar canvis tant en el sistema de producció de pel·lícules com en els propis continguts. Van néixer així moltes pel· lícules que són filles directes de la crisi econòmica, reflectint la dura realitat que s’estava vivint o, al contrari, proporcionant a l’espectador una via d’escapament.

El cinema dels anys 30 compta amb grans pel·lícules que parlen directament de la misèria econòmica de la Depressió. Però  la resposta més directa a la Gran Depressió és el musical i la comèdia, perquè euforitza, tranquil·litza i ajuda a combatre el pessimisme regnant.

En els anys 70 també sorgeixen pel·lícules que, arran de la crisi del petroli, reflecteixen una nova sensibilitat: l’ecologisme i la preocupació per l’esgotament dels recursos naturals.

Des que els pobres caixers dels bancs del western havien de plantar cara als bandits fins ara on  els diners són transaccions bancàries,  administratius, comptables, economistes, empresaris… heu estat imprescindibles en un món on els diners canvien contínuament de mans.

Us proposem fer una ullada a l’especial que va fer el programa de  TV2 ,”Días de Cine“.

Avui us explicarem una petita història:

Acte 1: una exposició que no deixarà ningú indiferent: Quinquis dels 80, al CCCB. Una mirada sobre la subcultura quinqui que va viure el seu apogeu entre 1978 i 1985 i que és un reflex fidel de les transformacions urbanístiques, socials, polítiques i econòmiques que van fustigar el país en aquell període.

Acte 2: un escriptor: Javier Pérez Andújar. Català, nascut a Sant Adrià del Besòs el 1965.  Molt probablement, fill de la cultura quinqui de llavors. Aquest autor surt tots els dimecres al programa de llibres de TV3  L’hora del lector i és col·laborador habitual d’”El País”, on va publicar el proppassat 26 de maig un article preciós titulat “Talego, talego, qué dolor“.

Acte 3: una lectora. Avui periodista, fa 25 anys quinqui també. Dels quinquis de La Florida. Paraules majors. La lectora-periodista-exquinqui es mira amb ulls emocionats l’article de Pérez Andujar. Els records amagadets brollen.

Acte 4: la lectora troba la manera de localitzar l’escriptor i li redacta agraïda aquest text:

“No suelo hacer esto y no tengo ni [...] idea de cómo localizarte. Google no me ha ayudado nada. Tengo que decirte que tu columna de ayer me llegó al alma. Gracias por esa memoria herida.

Me enamoré de algunos quinquis y estaba con ellos cuando empezaron a meterse caballo como si fueran canutos… Pantalones pitillo, bambas Hayber, camiseta sin mangas, peine y llavero colgando… Más tarde los vi salir de la cárcel y morir de sobredosis. Mis vecinos de la mala suerte.

Los buenos hijos (a los que los quinquis  les robaban los relojes y las bambas), morían por salir del barrio, por olvidarlo. Ellos morían por volver a verlo, cuando los consumía el sida. [...] Un genocidio en toda regla. Toda una generación de hijos de obreros víctimas de la mentira igualitaria y libertaria  de los 80. De la mentira de la “integración” de sus padres andaluces o gallegos.

Algunos curritos nos salvamos, pero no olvidamos. Aquellos quinquis se clavaron en la vena la rabia, en vez de clavársela al sistema que los expulsaba… Algunos nos obligamos a no olvidar esa rabia, para no olvidar de donde venimos.  Aunque ahora ya hayamos aprendido a vestirnos para entrar en los museos y pasar desapercibidos dentro de ellos. Las Juanis ilustradas bailaremos sobre la tumba de Porcioles”.

Acte 5: l’escriptor, també agraït i emocionat, li respon:

“Querida amiga [...], muchas gracias por tu correo tan verdadero y tan intenso, me has emocionado. Y la verdad es que tu texto era lo que tendría que haberse publicado el otro día en el diario. Es cierto que nos volvimos locos por salir para olvidar, pero también es cierto que uno acaba asumiendo que no se puede olvidar, porque sólo olvidan los muertos. [...]. J.

Epíleg: els quinquis, la seva memòria, ara als museus… d’aquí a no res, de ben segur, s’estudiaran a la universitat. La lectora és Montse Santolino, periodista especialitzada en comunicació de les ONGD i educació pel desenvolupament, tècnica de l’Àrea de Comunicació i  Educació de la Federació Catalana d’ ONGD i membre del la Xarxa Comunicació i Ciutadania. Ella com veieu, manté els seus records intactes. Alguns de nosaltres, ara, els estem recuperant.

Trobareu documents sobre delinqüència juvenil, drogues i delinqüència, bandes juvenils i altres temes afins al nostre catàleg.

No us penseu pas que la imatge que surt en aquest post necessita passar pel PhotoShop, Picasa o qualsevol altre editor d’imatges per tal de corregir el contrast o la saturació, res d’això. Es tracta d’una imatge real de la població de Linfen, la ciutat xinesa que ostenta el dubtós honor de ser la més contaminada del món.

La ciutat va ocupar el primer lloc a la llista de les 10 localitats més contaminades que va elaborar l’Institut Blacksmith dels EUA, i en la qual apareixia una altra ciutat xinesa, Tianying, i d’altres de Rússia, l’Azerbaidjan, l’Índia, Ucraïna (la famosa Txernòbil), Zàmbia i la peruana La Oroya. La majoria d’elles situades en zones mineres.

En una altra avaluació feta pel Banc Mundial, aquesta organització examinava 20 de les ciutats més severament contaminades. Setze d’aquestes ciutats, diuen, són a la Xina. Linfen, però, coincideix en el primer lloc a totes dues llistes. Això no canvia.

Aquest desastre mediambiental fa de Linfen un cas ben curiós i dramàtic alhora. Curiós perquè la seva contaminació fa que sigui una ciutat ingovernable. El Partit Comunista Xinès no aconsegueix que ningú es faci càrrec del govern local. De fet, més que un premi, anar a viure a Linfen es considera un càstig, i dels grossos. El dirigents xinesos fins i tot han arribat a posar anuncis a la premsa local per tal d’aconseguir un líder polític per a la ciutat. Per exemple, el diari oficialista China Daily en té inserit un en el qual conviden a presentar-s’hi qualsevol persona: “Si mai has somiat presidir una ciutat, ara és la teva oportunitat“, diu el titular del rotatiu.

Dramàtic perquè a Linfen, amb 3 milions d’habitants, el sol es veu 20 dies l’any, respirar una jornada als seus carrers equival a fumar-se 3 paquets de cigarretes, i l’esperança de vida de la població és només de 60 anys (10 menys que a la resta de la Xina). A Linfen pràcticament no existeix l’agricultura, i la visió d’aquests dies al món (fruit de la grip “nova“) de gent amb màscares cobrint-se la boca és d’allò més habitual en aquesta urbs.

No us recomanem pas una visita a aquesta ciutat. Sí, però, que consulteu al nostre catàleg els llibres que, des de molt variats punts de vista, tracten la contaminació ambiental, la gestió industrial dels residus, les condicions de treball, l’ecologia urbana, etc., etc.

Tic, tac, tic, tac…

El proper dijous 7 de maig tindrà lloc el Simposi internacional sobre l’experiència del temps. Hi haurà diverses “mirades“: des de la biologia, l’antropologia, la filosofia, i la que més ens interessa a nosaltres: la sociologia. Totes amb ponents de reconegut prestigi.

L’acte tindrà lloc a la Facultat de Filosofia de la UB, i la inscripció és gratuïta.

La iniciativa està organitzada pel Grup de Recerca en Ètica i Filosofia Contemporània (UB), amb la col·laboració de l’Institut de Tecnoètica de la Fundació Epson, la Regidoria d’Usos del Temps de l’Ajuntament de Barcelona, i el MEC.

Podeu consultar el programa aquí. Per inscriure-us-hi envieu un correu electrònic amb les vostres dades de contacte a: comunicacio@fundacion-epson.es.

Tic, tac, tic…

L’arquitecte Santiago Cirugeda (un agitador de l’arquitectura o arquitecte alegal, com el defineixen en un reportatge publicat a “El País”) i el realitzador cinematogràfic Guillermo Cruz, han produït un llargmetratge documental titulat “€spanish Dr€am”, que gira entorn de les condicions d’accés a l’habitatge a Espanya.

El film investiga el procés pel qual l’habitatge ha esdevingut un article de luxe per a una generació que ha tingut accés a estudis, cultura, viatges, comoditats i articles de consum de tota mena, però per a la qual l’habitatge en propietat es converteix en una càrrega econòmica per a tota la vida, una situació diferent a la viscuda pels pares de l’esmentada generació.

“€spanish Dr€am” va ser emès el proppassat 25 de febrer a BTV, i el 21 de maç va ser estrenat íntegrament al CCCB. Si us l’heu perdut, aquí teniu el tràiler per anar fent boca a l’espera de tenir més oportunitats de visualitzar-lo.

A les nostres biblioques trobareu un bon grapat de llibres sobre la crisi econòmica, l’accés a l’habitatge i la bombolla immobiliària. No deixeu de consultar-los!



Amb motiu de la nova reunió del G-20 a Londres, la nova campanya de SETEM qüestiona en un vídeo la banca tradicional i mostra com un error de càlcul pot conduir a una solució per canviar el sistema econòmic.

———————————-

Tot va començar quan Almudena Grandes, l’escriptora, va fer un experiment curiós i el va publicar a la seva columna de El País. Va dividir els diners destinats al pla de salvament econòmic del govern nord-americà entre els habitants del planeta. El resultat: 104 milions de dòlars per a cadascú de nosaltres.

Molts periodistes de renom es van fer ressò d’aquest article. De fet, va córrer com la pólvora per Internet en diversos formats i versions, però tanmateix, cap no es va adonar que hi havia un error de càlcul: la divisió donava 104 dòlars per cap, no pas 104 milions.

Les crítiques van ser moltes. A la Sra. Grandes encara li xiulen les orelles. Com una escriptora de prestigi no havia comprovat l’operació? Una simple divisió. El problema és que això es va quedar així i només va servir perquè els crítics de l’escriptora la deixessin com un drap brut i fantasiessin amb la seva ineptitud. Ningú no va fer cap comentari que reflexionés sobre aquests 104 dòlars.

SETEM, una ONG que porta molts anys treballant en el camp de la solidaritat internacional, ha volgut girar la truita i a ‘Error104.com‘ ha fet la proposta d’afegir una segona fase a “l’experiment”: que cadascun dels 6.700 milions d’habitants del planeta agafi aquests 104 dòlars i els porti a un banc ètic, de manera que el 100% d’aquests diners es destini a recolzar projectes amb beneficis socials i mediambientals. En total, 700.000 milions de dòlars del pla de rescat nord-americà destinats a intentar canviar el món.

Almudena Grandes va demanar disculpes al dia següent. La seva excusa: que és de lletres. L’article ha desaparegut misteriosament del web del diari. Serà la crisi!

El vídeo realment paga la pena. No us el perdeu!

Recordeu que a les nostres biblioteques trobareu documents sobre Banca i finances ètiques que poden ser del vostre interès

Mapping Worlds és una nova forma d’observar el món. Són mapes interactius que ofereixen una nova perspectiva dels països contemporanis, dimensionats no pas en funció de la seva mida física, sinó tenint en compte el seu valor en relació a un determinat aspecte, un indicador econòmic, polític, social o cultural, de forma que permeten detectar i analitzar les diferències o similituds entre països i regions.

A Mapping Worlds tenen una eina que anomenen SHOW® que mostra els mapes, però alhora també ofereix dades numèriques i percentuals de cada país en cadascun dels aspectes tractats.

Tots els mapes estan desenvolupats i executats per experts en cartografia i disseny informàtic, són agregats periòdicament i cobreixen un ampli ventall de temes proporcionats per les institucions més reconegudes en els seus camps. A més, sempre que respecteu els drets d’autor establerts, podeu utilitzar els mapes en els vostres treballs acadèmics, proposar-ne de nous o fer suggeriments per millorar els existents.

No deixeu de consultar aquesta curiosa i instructiva eina.